Basada en la novel·la de Jussi Adler-Olsen arriba “Misericordia (Los Casos Del Departamento Q)” l’adaptació danesa d’un thriller ben construït.
Una errada acaba amb la vida d’un dels seus col·legues i deixa tetraplègic el seu millor amic. Amb aquest currículum l’inspector Carl Mørck travessa una de les pitjors èpoques de la seva vida. El seu cap el relega a un nou departament de casos no resolts per a arxivar. Aquí Carl, amb el seu nou company Al-Assad, té l’oportunitat de demostrar la seva vàlua. Reobrint, contra les ordres superiors, el cas d’una política desapareguda fa cinc anys.
Nikolaj Lie Kaas (Carl Mørck) i Fares Fares (Al-Assad) conformen la més que coneguda fórmula de parella de policies. L’un, fred i distant, fins i tot amb discapacitat social i empàtica. L’altre, atent i comprensiu, amb do de gents. Nikolaj Arcel, guionista del film, els dibuixa amb sobrietat i encerta en l’equilibri entre acció precisa i diàleg just. Trama, sentiments i tensió apareixen a cada pas d’aquest parell d’insubordinats. A través d’ells ens endinsem en un cas complex. Només la perseverança o el sentit de culpa ajudaran a resoldre’l.
El més destacable d’aquest thriller rau en com, Mikkel Nørgaard (director del film), ha estat capaç d’aplicar amb contundència una estructura narrativa ben trenada on, present i passat, van teixint una història coherent i sorprenent. La feresa i la obscuritat es perceben dins d’unes escenes que, a voltes, t’arrenquen les entranyes. També hi ha quelcom distintiu en el temps. Hom flueix, escena rere escena, amb la sensació que res s’allarga més del compte… que de la sang, que n’hi ha, no se’n fa pornografia. Un thriller on els tons foscos juguen a comparar-se amb la gelor blanca d’una trama que et va glaçant a cops de silenci i de descobriments sacsejadors. On la dimensió dels personatges es va descobriment al ritme de la investigació. Més enllà del tòpic de cap emprenyat i investigador insurgent, obsessiu i descuidat, els flashbacks del relat es van posant a l’alçada del temps present fins a acabar, plegades, en un clímax convincent i de resolució solvent.
Amb una violència, més implícita que explícita, la dimensió fílmica que van adquirint els fets, atrapa l’espectador en les seves formes. El situa a una distància equidistant entre el que està ocorrent i el recaceig. Aquest fet crea una tibantor que el manté alerta i curiós, només trencada per algun subtil toc d’humor negre (no podia ser d’una altra manera) que ve a pinzellades per dotar de compassió una història de contradiccions humanes. Amb una mirada terrenal a les obstinacions que ajuda a comprendre la complexa psicologia que ens domina. En definitiva, ens trobem davant d’un trencaclosques narratiu, brillant i d’elegància nòrdica.
Puntuació: 4 out of 5 stars