En Ricard és un adolescent tancat en si mateix que no troba connexió amb el món que l’envolta. Però quan descobreix Ricard III de Shakespeare i els paral•lelismes amb la seva pròpia existència, la seva visió de la vida canviarà radicalment.
La Villarroel ha obert les portes a l’espantosa transformació d’un adolescent portat de la mà del dramaturg Gerard Guix. El seu text, innovador i radical, està dirigit per Montse Rodríguez, una perfecta mestre de cerimònies que posa la cirereta del pastís a aquesta extraordinària creació. Però el nom amb el qual s’ha de quedar el públic és el de la jove promesa de l’espectacle: Quim Àvila.
Hi ha actors com Jake Gyllenhaal que exterioritzen els seus personatges, que les seves emocions estan a flor de pell i tot el que senten es veu marcat en els seus gestos i les seves paraules. Altres actors com Leonardo DiCaprio opten per interioritzar els personatges, tancar-los en la seva pròpia bogeria, que tot el que visquin quedi emmagatzemat en una motxilla que es va buidant més lentament del que s’omple, fins que és massa tard. Quim Àvila, el protagonista i únic intèrpret de l’obra, és de la segona categoria i està al nivell de l’exemple.
El viatge introspectiu d’Àvila per la ment del personatge de Ricard és d’una intel•ligència interpretativa extraordinària. Portat a l’extrem però perfectament calculat i amb un reflex d’emocions totalment ensinistrat, el protagonista transporta al públic a la bogeria d’en Ricard com si aquests fossin simples càmeres de vigilància que observen el seu dia a dia. Els seus ulls i els seus músculs expliquen amb veu muda la història anatòmica del personatge, i l’actor demostra estar connectat amb cada nervi del seu organisme.
La facilitat de moviment, l’elasticitat i el ritme sincronitzat en l’àmbit corporal aporten al relat una eficàcia narrativa pròpies de l’excel•lència escènica. El públic és capaç de veure els factors externs del món de Ricard en les seves pròpies carns i fins i tot observar el pas del temps d’una manera que poques vegades resulta tan natural en teatre. Els monòlegs extrets directament de l’obra de Shakespeare estan interpretats amb un combinat de naturalitat i èpica que encaixen a la perfecció amb la història que s’explica. A més, aquesta manera tan real d’actuar d’Àvila s’adapta extraordinàriament a tots els terrenys del text i, fins i tot, arriba a salvar-lo en les comptades ocasions que aquest ho necessita.
Tot el que es digui de Quim Àvila i la seva actuació es quedaria en poc, així com les alabances que es poguessin fer al text de Gerard Guix i la direcció de Montse Rodríguez. Diuen que a l’última funció els actors regalen al públic tot el seu potencial. Sort van tenir aquells que van poder veure l’última actuació d’Àvila, el nou Leonardo DiCaprio del teatre català.
Puntuació: 5 out of 5 stars