Després d’una trobada sexual amb un misteriós noi, Jay Height (Maika Monroe) comença a ser seguida per una força sobrenatural que pot adoptar qualsevol forma humana.
El virus de la “rossa de pel·lícula de terror que és castigada per la seva promiscuïtat” ha arribat ja al cinema indie. Es canvien directors amb plànols bàsics, bandes sonores senzilles i un assassí carismàtic, per amants de la bona fotografia, els efectes sonors alternatius i un perill aparentment inofensiu; però el rerefons acaba sent el mateix.
La rossa en qüestió, Jay Height, interpretada per la desconeguda Maika Monroe, és una noia normal que viu en un típic barri residencial i té l’essencial grup d’amics (la seva germana, la noia rara, l’adolescent perdudament enamorat d’ella, i, en ocasions, el noi maco). Després de sortir diverses vegades amb un noi i preguntar-se per què ell no li demana de fer l’amor, al final aconsegueix tenir sexe amb ell (en un cotxe al costat d’un edifici abandonat, on mai s’havia vist fer-ho a dos adolescents cinematogràfics). Però per a la seva sorpresa, el misteriós noi li explica després que alguna cosa sobrenatural la començarà a seguir a partir d’ara, alguna cosa que pot adoptar qualsevol forma humana. Des d’aquest moment la vida de Jay canviarà i se sumirà en una situació de paranoia constant.
“Pensa en una figura humana, un home, per exemple, alt, prim, amb els ulls negres. Ara el sents lluny, però cada vegada que pensis en ell estarà més i més a prop. Fins que un dia estarà davant teu.” I què passarà quan estigui davant? Es podria preguntar algú que sentís un relat així. En això, que és solament un petit joc de nens, sembla basar-se “It follows” (literalment, “Allò segueix” o “Et segueix”). Així, la pel·lícula aconsegueix crear un ambient d’horror i paranoia amb moments veritablement aterridors, tot basat en una senzilla premissa que juga amb la ment de l’espectador.
Una mica a l’estil de “La noche de los muertos vivientes” del mestre Romero, l’inexplicable monstre de “It follows” sembla inofensiu. No corre, no grimpa, no salta; simplement camina en la teva direcció. No se sap què vol o què farà quan et toqui. I això és el més aterridor de tot: l’inexplicable, que l’inofensiu es converteix en perillós pel simple fet que no se sap què farà. Però una idea tan bona i ben portada al principi, s’acaba diluint en escenes típiques del cinema de terror adolescent, personatges clixé i revelacions innecessàries.
El toc made in Sundance encaixa a la perfecció amb la temàtica. Els plànols interminables mantenen a l’espectador en una tensió aterridora, i la música electrònica fa del simple alguna cosa terrorífica, i del terrorífic alguna cosa horrorosa. Tot i així, intentar defensar “It follows” s’acaba convertint en una muntanya russa, doncs el que la fa única i extraordinària és eclipsat pel que la fa comuna i ordinària. Un horror indie embrutat pel terror comercial.
Puntuació: 2.5 out of 5 stars